dijous, de febrer 14, 2008

PEUS DE LLUNA


PEU, caricia llunyana d'un embolcall, diminuta presencia que juga amb el cor, com un peluch trencat.

Qui podes tenir ulls per recuperar la gosadia de l'infantesa.

1 comentari:

marta ha dit...

PORTAR UNA VIDA AL MÓN ÉS LO MÉS BONIC QUE HI HA!!!
PORTAR-NE TRES....EL LIMBO!!!!

UNA DE LES MILLORS ÈPOQUES QUE RECORDO!!!

3 d’octubre del 2008, a les 21:32

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)